El segon personatge
que apareix al a novel·la és el notari Xirinac. Oller l’introdueix
a partir dels costums de l’Oleguer de la següent manera:
Després
d’aquesta incorporació indirecta del notari, al següent paràgraf,
l’escriptor ja comença a descriure’l:
«També passava el senyor Xirinac plaça d’avar, no essent-ho sinó per reflex de la seva muller. En altres mans, don Magí Xirinac hauria estat senzillament un homes previsor, o si es vol, un home interessat com tants en corren, però incapaç de viure en la mesquinesa a què el reduïa aquella dona [...]. La flaca del notari no eren els diners , sinó la cobdícia per la propietat.»
Oller
decideix apropar-nos a la figura de Don Magí a través de la relació
que aquest té amb l’Oleguer i amb una descripció física:
«Pel que toca al blader, don Magí l’estimava com el pagès que estima l’arbre que creix amb les seves regades. Ell li havia donar la mà, el veia créixer, posant-lo en camí d’adquirir, es feia la il·lusió que s’hi posava ell mateix, o almenys n’assaboria les dolceses.»«El senyor Xirinac es llepava el bigoti de serrell, es fregava la galta brianosa, arrufava el nas, llançant una mirada ideal per l’escletxa de les seves ulleres blaves [...]»
El
capítol II comença amb una escena de passeig protagonitzada per
l’Oleguer i el notari. En aquest punt de la novel·la, els dos Don
Magí aconsella a l’Escanyapobres que es casi i per demostrar-li
els beneficis del matrimoni, comença a parlar de les virtuts de la
seva muller, Donya Tuies.
«- Home jo us proposo un casament de Déu nos do. Busqueu les vostres conveniències: una dona estalviadora és un gran puntal.- «A qui es casa la bossa se li torna rasa.»- Trieu bé la dona, i encara la tindreu més plena. Ah! Si és del puny estret ... cap home l’avança. Mireu, la meva.I aquí Don Magí començà a fer tan gran elogi i relació de les virtuts domèstiques de la Tuies, que no hi havia sinó escoltar.»
El
personatge del notari no apareix al capítol III però l’autor el
reintrodueix al IV. L’Oleguer després de marxar de la Coma ja que
torna a veure en perill els seus estalvis es dirigeix a casa de Don
Magí per demanar-li ajuda. L’Escanyapobres vol que el notari li
llogui el castell i per això, aquests dos juntament amb la Tuies
se’n van a visitar-lo.
«Don Magí, el menys corsec d’aquell terceto, ornà a admirar encara, tot cofoi, la seva primera adquisició; però àdhuc els altres, en entrar en aquell vestíbul momificat, sentiren certa impressió de reverència, molt semblant a la que causen els temples i els sepulcres.»
Al capítol V es produeix l'última aparició del notari Xirinac.
Aquest apartat comença amb la discussió del matrimoni pel castell:
«El castell fou la perdició de Don Magí. Aquella carronya de donya Tuies l’hi tirava a la cara, cada dia, com una gran dissort, com un disbarat que sols es podia ocórrer a un home mancat de sentit comú, incapaç de menar una família, de dur el pòndol d’una casa.»
Al llarg del capítol la situació matrimonial es va agreujant fins
que un dia Don Magí explota i passa d’elogiar a la seva esposa, a
retreure-li els seus orígens:
«I un dia i altre dia, a l’hora de dinar, a l’hora de sopar, a l’hora d’anar al llit, sempre aquests gemecs, sempre les mateixes inculpacions, fregien les sangs del pobre notari, i la seva salut decandia en venia a menys. [...] Don Magí anava fonent greix i gastant paciència, escoltant cap cot tants vituperis, restituint a soles el dinar amb la bilis remoguda; fins una cera nit, que tant i tant les enfilà donya Tuies, que l’home, no podent ja més, va dir:
- Prou! Prou! Recorda’t del que tu eres abans de casar-te amb mi: la meva criada! Recorda què vas dur-me en dot: la roba que jo t’havia regalat. Recorda què vaig tornar-te, amb el casament. Jo no ho vull dir: prou ho saps tu! Recorda qui els ha fets, els diners que tens, que m’amagues, que em negues fins per menjar: jo, jo amb el meu treball! Tu no em pots demana comptes; tu no hi tens cap dret! Calla, d’un cop! I si no estàs bé al meu costat...»
Després de tots aquests retrets, el notari va experimentar una
sensació física ben estranya, quelcom que no havia sentit mai:
« No pogué acabar la frase: les cames se li vinclaren, perdé el món de vista i caigué estès a terra. Un cop de sangs al cap el matà en dos dies: morí en braços del seu escrivent i d’un veí.»
Oller decideix acabar amb el personatge del notari incloent una
descripció física del cadàver:
«Inútil era llur recel, ròssec de la darrera esperança a què els vius s’arrapen endebades per detenir el vol de l’esperit: era mort, ben mort. Els seus ulls envidriats, la boca oberta i fosca, la inflada mà sobre el llençol, tenien la trista immobilitat de la pedra. La pal·lidesa de la pell, en aquella claror, prenia un tint blavenc que feia més cantelludes les apòfisis, i ombres moradenques semblaven demacrar més, per moments, tota la cara.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada