A la primera pàgina de la novel·la s'introdueix un personatge, l'Oleguer, que és el protagonista d'aquesta obra de Narcís Oller com ja sabreu els que l'heu llegida o n'heu sentit a parlar. En aquest fragment que hi ha a continuació es pot veure la sorpresa de la gent del poble en conèixer la nova vida d'aquest personatge que com es pot intuir a partir de les intervencions dels pratbellins abans era pobre i ara posseeix una certa riquesa.
«Un dels magatzems que cridà l'atenció des de primera hora fou el que al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a vint passes del Pallol, obrí l'Oleguer. "Per què?, qui era l'Oleguer?, amb quins poders comptava?" Heus aquí les preguntes que es feia tothom, l'enigma que capficava els de Pratbell, en passar pel carrer de la Roca. -¿L'Oleguer, aquell minyó traginer, fill de qui sap on, que fins ara ha menat matxo? Si és més pelat que una rata! Si encara en els cabells du rastre de les pallisses on dormia! D'on ha tret els diners?»
Al mateix capítol, al primer, es fa la descripció tant física com psíquica de l'Oleguer:
«Vestit de blauet a l'estiu, de pana a l'hivern, sempre amb la mateixa roba de quan era traginer, sempre amb el mateix mocador de seda virolat, entortolligat al front, o amb la barretina musca, ja més descolorida i suada que la de cap pobre. [...] Era altot i ossut, però magre i cappetit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejant o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l'os, que no podia badar-los sense fer l'efecte que ensenyava les dents per mossegar. [...] Els seus moviments reposats i el seu temperament nerviós. En veure'l tan esprimatxat i rebegut, hom pressentia l'agilitat traïdora del gat [...].»
En les pàgines que segueixen aquests fragments Narcís Oller explica des de la figura del narrador i els pensaments de la gent del poble com és la vida del misteriós i estrany Oleguer, mostren els seus costums com per exemple el de tancar amb clau la porta del seu magatzem (fet inquietant en l'època ja que era costum, especialment als pobles, deixar la porta de casa oberta) o bé el de preparar-se unes farinetes cada dissabte per tenir el menjar llest per a tota la setmana.
En el segon capítol hi té lloc un fet MOLT important en la novel·la; per primer cop l'anomenen "Escanyapobres" referint-se al seu ofici de prestamista amb interessos amb la gent del poble, que es veu abordada per la nova industrialització del poble a causa del ferrocarril.
«Quan l'Oleguer havent barrat la porta, s ficava magatzem endins a la feble claror d'una candela que duia estenallada entre dos dits, un xicot del carrer cridà pel forat del pany: -Escanyapobres!- Renom que li aplicaren feia un quant temps, que anava popularitzant-se, i que duia en si tots els aires d'una persecució rabiosa, que era un estigma amb què li escopia a la cara tot un poble.»
Després d'aquesta reveladora paraula l'Oleguer va canviar el seu pensament i la seva dèria per les monedes va engrandir-se arribant a un nivell exagerat de bogeria que el portà a canviar de casa i instal·lar-se a una de les seves noves propietats, la Coma.
«Un cop ric i motejat l'Escanyapobres, la seva conducta, tot essent la mateixa, obeïa a altres mòbils: a l'odi feréstec que cova tot foragitat. Amollit per la seva passió, acovardit pels anys i pel temor de perdre, tenia, pels diners, veritables tendreses, els disputava a tothom amb les astúcies més cruels. Entre ell i els altres hi havia una guerra oberta. [...] I víctima d'aquesta obsessió. ja no estimava els diners com a riquesa, sinó com a font de plaers inexplicables. [...] Sempre aquell cop de mà, suspès sobre el seu cap, el feia somiar lladres i l'omplia d'una basarda més consemblant a la dels gelosos que a la dels porucs, perquè, com a tot amant orb, no li dolia la vida, sinó l'objecte estimat. És per això que del motiu d'Escanyapobres, el que menys l'ofenia era la intenció insultant; el que més l'amenaçà, la llum que li gitava sobre del rostre per treure'l de la foscor en que vivia i fer-lo objecte de la rampinya humana. Per això l'escoltà, estamordit, ressonar dintre de la seva pròpia casa, prop, prop dels diners.
"Allò eren amenaces, amenaces contra l'objecte estimat: mai, doncs, no l'havia estimat tant!" [...] Ja que no podia fondre l'or i portar-lo al corrent de les seves venes, volia besar-lo, glopejar-lo, refrescar-se'n la boca i, amb el seu alè, cobrir-lo amorosament d'un vel. En les depravacions i baixeses de la seva grossera passió mai no havia arribat tan avall: era foll.»
En el sisè capítol ja han passat moltes coses significatives en l'obra però per mantenir una certa intriga (encara que si heu estat llegint les altres entrades del bloc ja deveu tenir una certa idea del que succeeix en la novel·la) obviarem certs fets i retornarem a fer menció de l'obsessió monetària d'aquest personatge i com evoluciona la seva avarícia la qual el porta a abandonar la Coma per anar a viure al Castell de Pratbell.
«Per a aquell home esquerp, cap edifici com aquell, apartat de la vila per una costa perillosa i sols visitat, de lluny en lluny, per algun foraster que només cobdiciava les pedres. [...] No temé ja de lliurar-se a una llei de joc un bon xic estrany. Consistia a distribuir les talegues per diversos amagatalls de distints pisos, i a passar llargues hores de la matinada i del vespre recomptant les unces i doblets, mudant els saquets de lloc cada dia. [...] Així els visitava d'un a un, els feia estacions amb fervor religiós, on desplegava tota la idolatria de què parla sant Pau; els portava una estoneta al frec del cor, i, amb llur trasbals i diferència notada en comptar, es feia la il·lusió d'ésser més ric.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada