L'Escanyapobres II: els personatges

UN RETRAT DE L'OLEGUER

L’Oleguer també conegut amb el renom popular de l’»Escanyapobres» és el protagonista de la novel·la de Narcís Oller titulada amb aquest mal nom. El nostre protagonista viu a la població inventada de Pratbell tot i que no és originari d’aquest poblet. Els seus orígens no són gaire clars; només se’n sap que al principi treballava menant matxos; per tant, no era de classe social alta.

En el moment en què s’inicia la narració, l’Oleguer és el propietari del magatzem de blat més rellevant de Pratbell, situat al carrer de la Roca, vora el Portal Gran i a unes vint passes del Pallol. La gent del poble no entén pas com un personatge humil com és ell ha estat capaç d’obrir el magatzem.

Com ja hem dit, la riquesa de l’Oleguer no ve de naixement; per tant, per molts diners que faci mai podrà relacionar-se amb les altes esferes de la societat. Una de les hipòtesis més populars emprades per explicar l’èxit del protagonista està relacionada amb el fatídic accident del senyor per a qui treballava al principi. També justifiquen la seva riquesa a partir de l’exercici de la usura i de l’estalvi propis d’un bon avar; o bé, el titllen de ser un testaferro; és a dir, ser un home de palla que es mou pels interessos d’algú que es vol mantenir en l’anonimat.

L’Oleguer sempre segueix la mateixa rutina i no la trenca per cap motiu. Tan si és estiu com hivern, espera els compradors al brancal de la porta del magatzem, recolzat a les saques de mostra. A l’estiu vesteix de blauet i a l’hivern de pana, amb la roba de quan era traginer. Sempre porta un mocador de seda virolat entortolligat al front o bé una barretina mosca,vella i suada.

Respecte a la seva tasca de blader, té un modus operandi: si els compradors no matinen entra dins dels magatzem, per no ser vist, i vigila les saques. Quan veu un comprador interessat no tarda ni un segon en sortir de la foscor de l’interior del magatzem. Éa com una aranya, com un gos de presa a l’espera d’una víctima, un client, que li porti guanys, beneficis.

Físicament, l’Oleguer és alt, ossut i magre. Té el cap petit i els cabells negres igual que les ninetes dels seus ulls; aquests estan emmarcades per unes celles gruixudes i unides sobre el seu nas llarg i cantellut. És quasi barbamec, té la boca tirada endavant, ens recorda a la d’un furó i els seus llavis són prims i estan cenyits a l’os.

El seu temperament és nerviós; però, els seus moviments reposats. A partir de la seva aparença física, sembla que saltarà a la primera de canvi; no obstant, l’Oleguer no perd mai els papers. D’altra banda, no té gaires simpaties i els vilatans de Pratbell l’espien; tots li guarden cert odi. És critica o bé pel seu «posat de mosca morta»; pel seu «parlar de nyau-nyau» o bé pel seu «estil de vida mesquí i puntual». Així doncs, és tan avar que, encara que té diners, viu de forma miserable i misteriosa; no té ni criats ni mossos. Treballa enèrgicament i es ell mateix qui s’encarrega de tota la feina del magatzem.

A part d’avar, no confia en ningú. Quan marxa de casa tanca la porta i s’endu la clau a la butxaca. És tan estalviador que per no gastar llenya per al foc diàriament, cada dissabte a la tarda bull farinetes per a tota la setmana, l’endemà les col·loca en set plats i se’n menja un cada dia per a sopar. A hora de dinar sempre va a l’Hostal de Sant Roc on troba gent a qui deixar-li diners i així poder cobrar-los interessos.

La seva desconfiança i misteri és tan que no deixa passar a ningú més enllà del llindar de la porta, per tant, no sabem com viu realment. Ara bé, la gent suposa que dorm en una màrfega, dalt d’un catre, damunt de sacs vells o bé damunt d’un jaç de palla. Es passa el dia al magatzem, només surt per anar a l’hostal a dinar i per fer-li alguna visita al notari que és el seu únic amic i/o contacte amb la resta de la societat.

Cal dir que no li importa ser criticat pels altres i, a diferència de la resta de pratbellins, està a favor de l’arribada del ferrocarril.. Té una gran afició a la rampinya, agafa tot allò que troba pel camp. No és un home sociable; per tant, la idea de casar-se no li fa gràcia i a més a més, pensa que és impossible estalviar si es té esposa. Les propietats que posseeix són La Coma, l’Hort dels Mínims i les Parades de Dalt.

Anteriorment, ja hem parlat del renom; aquest es popularitza entre la població, és com un estigma i adopta aires de persecució. Davant d’aquesta situació, l’Oleguer se sent esfereït i acorralat per la gent del poble. La vida ensopida que ha portat durant tants d’anys l’ha fet poruc i ja no queda res del coratjós traginer que havia estat. Pensa que la humanitat és una «colla de lladres» i no creu que la usura i la cobdícia siguin incorrectes moralment; les considera una mena de caritat. Si ell deixa diners a una persona que ja està massa arruïnada, i aquesta no li pot tornar, no és considera culpable ja que aquest individu ja estava malament econòmicament abans. Llavors, pel simple fet d’haver intentat «ajudar-lo» té el dret de quedar-se amb la propietat hipotecada.

La seva conducta es deu a l’odi feréstec que sent envers els altres. Els diners són el més important, tem perdre’ls i els disputa a tothom amb les astúcies més cruels; no els estima com a riquesa sinó com a font de plaers inexplicables. Prefereix els diners que les terres ja que aquestes només porten despeses i mal de caps. En canvi, els diners els veus créixer, ocupen poc lloc i te’ls pots guardar. Fins i tot li dol gastar-se’ls per cobrir necessitats bàsiques. Està obsessionat, sembla que n’estigui enamorat; són la seva passió, està completament foll pels diners.