Joc Brut: Textos sifnificatius

El Projecte

Els següents fragments són del primer capítol de la novel·la, quan en Xavier i la Juna es coneixen. 

"Si no haués estat per les seves cames, no hauria passat res. O potser sí. Però hauria passat a algú altre. Jo ho hauria llegit al diari.S'havia assegut al banc de davant la parada de l'autobús i, amb una cama sobre l'altrea, s'espolsava una sabata on devia haver-li entrat una mica de sorra de l'avinguda. [...] Devia quedar-me embadalit, però ella no em va somriure fins al moment que l'autobús arribava. Vaig pujar-hi darrera seu, els ulls fits en una nuca aborrissolada sota els cabells curosament despentinats,..." 
"Volia suposar que era interessada, però set minuts després quan va aixecar-se i baixà, la cosa ja no va semblar-me tan clara.-Veig que som veïns...- vaig fer.Ella va tombar-se mentre l'autobús reprenia la marxa, i ara el seu somrís era irònic.-Viu aquí, no?-No-digué-. Vostè sí?"

 El següent fragment es correspon a la part de la trama en què la Juna li diu al Xavier que ja no poden seguir junts, discuteixen però ella proposa una sol·lució...

"-Separem-nos Xavier... Tot té remei, encara. [...] -Sí, Juna, però jo... Dóna'm una oportunitat!-vaig dir a la fi. No podia perdre-la, hauria fet qualsevol cosa per no perdre-la. [...] -I després què? Sé el que vull, Xavier. I després seria pitjor. [...]"

"-Xavier, Xavier... N'hi ha per tornar-se boja... 

-No ens podem consumir així, Juna... 

-Però jo no sóc una qualsevol, Xavier. 

-Ens estimem, Juna, ens estimem!  

-No t'havia d'aver escoltat, no. 

-Ets meva, Juna. Ho sents? [...] 

-Però ho vull sempre, sempre, no ara!... Vull que sempre em trobis bonica, no em vull fer malbé com totes aqueestes dones esclaves de la seva misèria... I vull que estiguis orgullós de mi, que em portis pertot arreu, i que la gent puguin dir: quina dona que té! [...] 

-No podem seguir així, tots dos ens tornarem boigs! 

I aleshores, amb una veu remota, com involuntària, va fer: -Hi ha una manera. Vaig immobilitzar-me com si algú m'hagués lligat de peus i mans, i gairebé no reconeixia la meva quan, ronca, va dir: -Una manera... [...] 

-Tu faries qualsevol cosa per mi, oi? 

- Sí. Quina cosa? -Qualsevol cosa -repetí- Jo per tu sóc capaç de tot. De tot, Xavier. -Sí. Va passar-se la llengua pels llavis i endinsà l'esguard en el meu. -Podríem matar-lo."

En l'entrada Joc brut: Anàlisi de l'obra I vaig dir que no explicaria el final de l'obra, que el podrieu llegir, així doncs: (SPOILER!!!!) Pàgines 105-106.

"-Sabíem que només calia esperar- digué el més baix-. Hi havia un còmplice i, un moment o altre, es materialitzaria-. Rigué-. Ja veieu que teníem raó. 

-De tota manera -afegí l'altre- no ens crèiem que tardéssiu tant. Però avui ho hem comprès. No tenia la intenció de compartir cap benefici amb vós. Va voler que li féssiu la feina gratis. És clar -reflexionà- que en diners ben poc hi havia a compartir. 

Vaig aixecar el cap que havia anat abaixant. 

-¿I totes aquestes propietats i valors de què ella m'havia parlat? No.. -Jugava molt a la borsa. I amb poca sort. Em penso que devia ser lúnic vici que tenia. -No s'ho podia jugar, això -vaig dir amb fermesa-. No era seu. Havia estat de la seva primera dona i només en tenia l'usdefruit. 

-Era seu -insistí l'alt-. La seva primera dona era una artista de cabaret, una pelada.  

-Per què ho havia de deixar tot a la neboda, doncs? 

-Quina neboda? -es van estranyar tots dos. 

-Ella... la neboda. Juna. 

El més baix mirà cap al seu company per damunt meu, li recordà, es recordà: -Sí, hi havia una neboda, Juna, es deia? 

-Em sembla que sí. Només vivia amb ells ocasionalment, se'n va tornar a Almacelles, d'on és la família. 

Jo esguardava de l'un a l'altra, com si seguís les evolucions d'un partit de tenis, fins que vaig explotar: -Però de qui parleu? 

-De la neboda que heu dit, la filla de la germana del senyor Virós. 

La veu em va sortir prima, ridícula: -I ella, doncs? 

-La Caterina, voleu dir? Era la seva dona. 

-Caterina... -vaig mormolar. 

-Caterina Freixa, sí. 

M'havia enredat dins al final. Mai no havia dit una veritat... Vaig alçar les mans emmanillades per reposar-hi el cap. L'altre, el baix, va picar-se les cuixes, divertit, i esclafí: -No ho sabia! [...]"