Un amor fora ciutat: textos significatius II

Es va interrompre, perquè jo acabava d'iniciar un moviment per aixecar-me. Un gest perfectament inconscient, d'altra banda, d'altra banda, ja que no vaig saber que em movia fins que ella allargà de nou les mans cap al meu braç. 
-Què ja te'n vols anar?
Però aleshores la situació va precipitar-se, perquè en incorporar-se al seu torn mentre m'estirava pel braç, tots dos vam perdre l'equilibri i jo vaig caure al seu damunt. 
-Què vols fer, què vols fer? 
Però mentre em preguntava, amb una veu tota excitada que podia passar, i un moment m'hi vaig enganyar, per espantada, em retenia contra seu, els braços lligats a l'entorn del coll. 
-Jo, jo...
Vaig sentir la seva alenada ardent a frec de galta i, mentre encara simulava lluitar per aixecar-se de nou, els seus llavis fregaren els meus, s'hi enfonsaren un moment...
Després la seva veu murmurà:
-De veritat no ho vols?
Una de les meves mans havia relliscat cap a la seva sina, i vaig sentir la palpitació dels pits que es sollevaven. 
[...]


De fet, no em vaig adonar del que realment perseguia fins que es despullà. I en aquell moment estava massa espantat, sí, aquesta és la paraula, massa espantat per a fer un sol moviment. Massa espantat, fins i tot, per a seguir el ritme dels esdeveniments. Sé que em va abraçar, amb tot el cos contra el meu, i després, d'una manera o altra, també jo vaig trobar-me nu, o relativament nu. Una nuesa de la qual m'avergonyia, perquè, cal que t'ho digui?, el meu desig no corresponia al seu. Em sentia com glaçat, els membres em pesaven com si fossin de plom. 

Considero aquest un fragment significatiu perquè veiem d'una forma clara la sensació de por que té el protagonista per estar en una situació íntima amb una dona. També queda clar que el desig no és recíproc. 

-I heu continuat desitjant-la després, a través de totes les dones que heu trobat. No vau saber dissoldre en el moment oportú tots aquells lligams edipians que durant el període pre-genital ens uneixen als nostres progenitors, i d'ací la paràlisi que us ha sobtat sempre que us proposàveu de conèixer carnalment una dona. Cadascuna d'elles era la vostra mare i vós el que fèieu era repetir un gest d'aproximació i refús que vau aprendre aleshores, durant la vostra infància. 
 Sí, era veritat, però jo no ho havia sabut. No ho hauria sabut mai sense aquelles sessions amb el doctor Sastre. I tanmateix, quan em vaig atrevir a mirar la  veritat cara a cara gairebé vaig sentir-me decebut: tan senzill era? Tots aquells anys d'inútil recerca, tots aquells turments, la meva anomalia, tot per això tan simple: de noi havia sentit un desig culpable cap a la meva mare, desig que no se m'havia amagat del tot malgrat el meu interès a refusar-me aquesta coneixença, desig, però, que l'home adult que havia esdevingut jo amb els anys ni remotament no podia pensar que s'interposava entre ell i l'amor d'una dona...

En aquest fragment veiem quina és la conclusió que treu el psicoanalista sobre què li passa. Obté unes respostes que porta tota una vida buscant.