Totes les bèsties de càrrega I

Un dels llibres que vaig escollir aquest any per l'assignatura de Creació Catalana Contemporània de la URV va ser “Totes les bèsties de càrrega” del nostre autor Manuel de Pedrolo, és una de les novel·les més destacades de l'autor ja que fa una síntesi brillant d'un dels moments més difícils de la història de Catalunya. L'obra va ser escrita el 1963 però no va poder ser publicada fins el 1967 pels impediments de la censura.

Com ja sabem Pedrolo manté una qüestió invariable al llarg de tota la seva obra; la combativitat. No només escriu per oferir un passatemps al lector. A Totes les bèsties de càrrega hi ha una intenció política i social manifestada a partir d'un llenguatge cruel i dur a partir de símbols que només poden interpretar les persones que coneixen i han estudiat la repressió que va partir el poble Català en mans d'un govern feixista.

El títol de l'obra és molt suggerent, no creieu? Si som conscient de què aquesta obra està plena de símbols i metàfores ens n'adonem que el títol n'és una més. Per poder treballar al camp els humans ens hem servit de la força d'animals com els bous, les mules, els burros... I això és el que fan una part dels personatges (els oprimits) de la novel·la, que són explotats pels altres (els opressors).

LA TRAMA

La novel·la explica una història on se'ns mostra l'opressió d'un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una clara voluntat de supervivència, es resisteix a la seva destrucció. Els fets tenen lloc en un país imaginari i l'acció passa transcurs d'un sol dia de la vida del protagonista i comença in media res (és un recurs literari pel qual la narració comença al mig de la història sense posar-te en context). Però encara que l'acció duri només un dia ens evoca a una situació i lluita que sobreentenem que va durar anys. L'obra està dividida en tretze capítols, els dotze primers ens expliquen la història i l'últim ens mostra com tot torna a començar de la mateixa manera, fent que l'estructura de la novel·la sigui circular.

La trama comença en un quiròfan on tres cirurgians intervenen alhora la pacient a l'úter, el cervell i el cor per a que així no pugui reproduir-se, pensar ni tampoc sentir o estimar. La desproveeixen de les capacitats bàsiques dels éssers humans. Mentre tot això passa és necessari que hi hagi uns testimonis per tal de deixar constància del que et pot passar si no penses i actues igual que els opressors. El protagonista és un dels testimonis i quan es descobreix la cara de la pacient i se n'adona que és la seva mare es torna boig i comença a acusar-los d'assassins. La reacció de les forces de l'ordre no es fa esperar, el detenen i li prenen els seus documents d'identitat. A partir d'aquest moment comença el malson del protagonista. El porten a la presó però finalment el deixen lliure, això sí, sense els seus papers per poder-lo detenir o acusar en qualsevol moment per no dur-los i ha de fugir i amagar-se de qualsevol control policial mentre segueix amb el seu objectiu que és buscar la mare. Al final de l'obra sabem que no la troba però descobreix que qualsevol noia estèril de la seva comunitat pot ser-ho i es converteixen en l'esperança de l'espècie dels tu, ja que a diferència d'elles les dones dels vós són seleccionades per perpetrar la raça i anar eliminant, a poc a poc, els tu. Una cosa semblant al genocidi nazi i la idea esbojarrada de crear una raça ària.

ELS PERSONATGES

Els personatges de la novel·la no tenen nom i no és una casualitat. Pedrolo escull no donar-los-hi un nom per a que no els puguis donar una identitat, qualsevol es pot veure reflectit en aquests gran ventall de personatges.

Els dos grups antònims en els que es divideixen els personatges de l'obra són els tu (els oprimits) i els vós (els opressors). Els vós s'impossen vers els tu política, social, econòmica i culturalment i els tu es veuen obligats a acceptar-la però cada cop més, com veiem en l'obra, van agafant consciència de la situació en què es troben i comencen a mostar resistència.

 El protagonista és diu “Ell” i a partir del que decideix i fa avança l'acció, no està definit psicològicament però físicament sabem que té 25 anys, és alt, prim i té els ulls clars. D'altra banda tenim una “coprotagonista” que és “la noieta”, no sabem que ho és fins al final de l'obra quan descobrim que ambdós s'uniran sexualment i faran perpetrar l'espècie dels tu. El ventall de personatges que ens ofereix Pedrolo, a banda dels protagonistes, és molt gran i van apareixent adequadament segons el lloc de la ciutat en que “Ell” es troba. Visita l'hospital, el cementiri, l'administració, el prostíbul...

EL LLENGUATGE DE L'OBRA

Quan vaig començar a llegir la novel·la vaig pensar que no podria acabar-la i que havia estat un error canviar la meva primera elecció (Un lloc entre els morts de M. Aurèlia Capmany) ja que em va semblar molt feixuc i estúpid. Però amb això no vull dir que el llenguatge sigui complicat sinó que l'acció sembla que no avança i les descripcions extremadament detallades no ajuden. També vaig tenir la impressió d'estar llegint un llibre de Calders perquè al llarg de tota l'obra regna la presència de l'absurd com ho fa Calders a Invasió subtils i altres contes, per exemple, i ens pot desconcertar fins al punt de no entendre que està tot basat en una ironia i un humor cruels amb els quals Pedrolo s'ajuda per jutjar tot allò que l'inquietava i enfadava de la nostra societat i a més de fer una gran crítica. Les descripcions i la similitud estilística amb Calders a alguns de vosaltres potser us semblen punts positius per a que un llibre sigui una bona elecció de lectura però jo he de confessar que són característiques que m'allunyen. El gaudir de la lectura de Totes les bèsties de càrrega no va ser fins que vaig començar a trobar punts en comú entre la lectura i el meu dia a dia.

El lèxic que utilitza és precís i tens la sensació que cada paraula és l'adequada, cap altre podria ocupar el seu lloc, estan totes escollides amb meditació per dir allò que vol dir amb les paraules necessàries i en molts casos el registre és quasi bé culte. Manuel de Pedrolo juga amb el llenguatge, es diverteix escrivint, i ens ho fa saber en situacions de la novel·la quan canvia el lèxic: en alguna situació desenvolupada en els baixos fons de la societat d'aquest país imaginari el lèxic que empren els personatges és culte i refinat, és un fet sorprenent ja que no t'esperes que certs personatges puguin tenir aquesta adequació lingüística. Però això també passa a la inversa! Quan el protagonista arriba a les oficines de l'administració i els funcionaris descobreixen “que és de l'altre bàndol (dels tu)” comencen a utilitzar un llenguatge aspre i denigrant oblidant-se així de la seva ocupació professional i posen a lloure els seus sentiments.

He dit que hi ha moltíssimes descripcions i són descrites pel narrador omniscient amb una increïble minuciositat però també hi ha una altre gran part de diàlegs els quals fan que l'acció comenci a accelerar-se i recreen bé les converses que poden existir en la vida real, no es veuen forçats, són espontanis.