Manuel de Pedrolo: Introducció a la censura

INTRODUCCIÓ

L'actuació de la censura va ser un fet constant i determinant en el desenvolupament de la literatura catalana. Es va crear una llei el 1966 anomenada “Ley Fraga” que va suposar una “obertura” per la literatura catalana de l'època però tot i això els escriptors catalans van seguir amb l'angoixa per publicar les seves obres amb molta tardança o fins i tot no poder-les publicar mai.

Durant el franquisme quan un escriptor intentava publicar una obra, independentment del tema que es tractés i la llengua en la qual estigues escrita, el primer que havia de fer era buscar un editor que estigues disposat a submergir-se en el calvari que suposava la publicació de qualsevol llibre a causa de la censura. Quan l'escriptor ja havia trobat una editorial compromesa amb el projecte, l'expedient de l'obra es passava al Jefe del Negociado de Lectorado, que designava diversos lectors, la majoria eren funcionaris de l'estat i de procedència clerical i militar, per a que redactessin un informe sobre l'obra. Per tant, la figura del lector era de gran importància ja que en les seves mans estava el futur de l'obra: podria ser acceptada o prohibida. Tot i això els lectors no tenien un criteri lliure, des de les forces del règim els donaven una pauta de preguntes que guiava la formulació i posterior redacció de l'informe, les preguntes eren semblants a les següents: ¿Ataca al Dogma? ¿A la moral? ¿A la Iglesia o a sus Ministros? ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? Los pasajes censurables ¿califican el contenido total de la obra? A partir d'aquestes preguntes podem deduir quins criteris seguia la censura per denegar una obra: si parlava de la Moral sexual, Religió, Opinió política i/o Llenguatge indecorós l'obra era censurada.

Quan la resolució de l'informe era denegatòria l'editor o el mateix autor podia sol·licitar una revisió de lectura. L'obra era llegida per un o diversos lectors diferents als que ho varen fer el primer cop a més el sol·licitant havia d'enviar cartes al Ministeri argumentant la seva queixa i a vegades s'havia de desplaçar a Madrid. Finalment, només alguns cops, el dictamen era més favorable pel sol·licitant i l'obra superava la censura, però d'altres cops seguia sents denegada. Una altre manera de superar la primera denegació era canviar el títol de l'obra per a confondre al censor, aquesta tàctica la va utilitzar repetides vegades el nostre autor Manuel de Pedrolo com veurem més endavant.

Unes línies més a dalt he parlat de les normes de la censura per denegar una obra i es que durant el règim franquista hi havia temes que requerien una especial delicadesa com per exemple tot allò que fes referència a la historiografia espanyola, al règim polític vigent (dictadura), a l'exèrcit, al cap d'estat i al nacionalisme. No és d'estranyar que un règim dictatorial prohibís aquests temes ja que podrien suposar una influència en la consciència dels lectors de les obres que continguessin aquests temes i no interessa que es qüestionin algun dels pilars fonamentals del règim. Per tant, qualsevol ideologia política contraria a la franquista o qualsevol fet que anés en contra de la moral catòlica era sancionat. Els censors es centraven molt més en els llibres catalans que no pas en els castellans perquè deixaven de banda allò estrictament personal i es centraven en tot allò que fes referència a la identitat catalana dins de la literatura, era un tema tabú i procuraven eliminar el sentiment catalanista o nacionalisme català, la idea “separatista” i la lluita per la llengua (prohibida durant la dictadura) catalana de les obres.