Totes les bèsties de càrrega: Text significatiu

El fragment que podreu llegir a continuació és important ja que representa l'esperança dels tu per sobreviure. 

FRAGMENT 1:

"-L'has trobada, la mare? 

-És aquí -contesta-. On tu i jo parlem i aquest noi copia cançons. Entre els meus companys de la muntanya que s'organitzen una i altra vegada. Al ventre de les noies que volen que les prenyem... No l'han matada, no han pogut matar-la.  

 -Però ho tornaran a intentar. 

-Ho tornaran a intentar -repeteix ell lentament-. I potser ens pensarem que ho han aconseguit, com m'ho pensava jo. 

-Un dia ho faran -insisteix ella. 

-Quan tu i jo i tots els altres vulguem. Ni un moment abans."

 FRAGMENT 2:

"-Molt bé -Diu a la fi-. Em permetreu un moment... 

-Que no sigui gaire llarg. Ja només disposem de vint-i-cint minuts. [...] 

Ell obre i tanca ràpidament i aleshores es queda repenjat a la porta, mirant la noieta que li somriu tímidament. 

-No em puc quedar gaire estona -diu. [...] 

- Ahir... -comença. -Ja sé -la interromp ell-. Però ara... 

-No em vols? -pregunta ella. 

-Sí, et vull. Si puc... -afegeix. I aleshores, despistat-: No havia de ser així. Bestialitzen la nostra necessitat de futur. Em pregunto si demà no en sofrirem.. Ens hauríem d'estimar lliurement, al seu degut temps, sense pressions, i en lloc d'això cedim a les circumstàncies que ens degraden, perquè sovint és ara o mai... Ens justifica, això?   [...] 

- Ja sé que no em pots contestar. Potser no pot contestar ningú. Però una raça no es funda ni es perllongga amb odi, sinó amb amor, perquè no volem forjar armes destructores... Volem homes i dones que cridin la seva llibertat per a ells i per a tothom. També a ells cal alliberar-los de l'odi i de la ceguesa que els fa injustos i ens hi fa. Tu...  [...] 

-Serà com vulguem. [...] 

-El nostre fill, el nostre futur. Depèn del que hi hagi entre tu i jo, no d'ells. 

-I què hi ha? Dos desconeguts en una cambra, forçats a un gest que els imposen, que accepten de fer perquè potser serà el darrer i cal morir... [...] 

-Tu ho acceptes -li pregunta. 

-Sí. -Sense amor? [...] 

-Amb amor -diu-. Amb amor. Com, si no, podria ser aquí, amb tu, i resignar-me al sofriment? [...] 

-Sí -diu sense vacil·lar- T'estimo per allò que representes... Com s'estima un somni o un ideal."