En
l'entrada del blog Manuel
de Pedrolo: L'estil I
us
he fet una petita introducció als estils i corrents que seguia el
nostre autor però en aquesta ampliaré la seva explicació per tal
d'ajudar a les persones (com jo abans de buscar informació) que no
saben ben bé en què consisteixen aquests estils o corrents
literaris.
EL GENERE POLICÍAC I LA NOVEL·LA NEGRA
La
rebuda i la difusió del gènere policíac i la novel·la negra en la
llengua catalana ha anat entrant a poc a poc ja que en els seus
inicis aquest gènere va estar apartat del gènere novel·lístic en
majúscula. No va ser fins els anys setanta que se'l va començar a
considerar un gènere popular, però no per les novel·les d'aquest
caire en català sinó per les moltes traduccions de novel·la negra
que es feien d'autors estrangers com per exemple Carles Riba, que
tradueix Els
crims del carrer Morgue
d'Edgar Allan Poe. Avui en dia té una considerable producció i ja
s'ha forjat una tradició i consolidació del gènere.
El
gènere negre i policíac neix a Catalunya és a partir de la
publicació de petits relats i novel·les com L'assassí
i el seu compliç (1924)
de Jacint M. Mustieles o Com
vaig assassinar a Georgina(1930)
de Domènec Guansé. Això si, aquestes publicacions son de caire
paròdic i com bé diu Àlex
Martín Escribà en un artícle seu “ Des
del punt de vista històric cal convenir que en el moment en què una
obra parodia un gènere és perquè aquest està consolidat” Per
això podem dir que el camí de creació que seguia el gènere a
Catalunya es correspon amb el que seguien les altres cultures encara
aquesta abundància es veu partida per la Guerra civil però hi ha
autors que durant la postguerra publiquen novel·les negres per tal
de preservar el gènere en el panorama català. Un d'ells va ser
Rafael Tasis i Marcal que va publicar la trilogia
La
Bíblia valenciana (1955),
És
hora de plegar (1956)
i Un
crim al Paralelo (1960)
(De l'última se'n va fer una representació a l'Espluga e Francolí
durant el festival El
vi fa sang,
en el qual vam participar i ho teniu explicat en les entrades
anteriors del blog) mostrant als lectors com era la Barcelona dels
seus temps. També cal destacar la figura de M. Aurèlia Campany que
va aportar dues novel·les: Traduït
de l’americà (1959),
i El
jaqué de la democràcia (1972)
i finalment, el nostre autor, Manuel de Pedrolo el qual va acabar
d'escriure novel·les negres Com per exemple Joc
Brut (1965).
L'interès de Pedrolo pel gènere ve del model d'EEUU que es preocupa
per reflectir una realitat i denúncia social.
Un
altre detonant del gènere en català va ser gràcies a la creació
de de col·leccions com “La cua de palla” d'Edicions 62, dirigida
pel mateix Pedrolo. Amb la creació de col·leccions com la que acabo
de nombrar i la disminució de la repressió es comença a crear
certa tradició en el panorama català a més de sorgir la primera
generació d'escriptors de novel·la negra en català. Però com heu
pogut deduir, no passa fins la dècada dels anys setanta i vuitanta.
EL SIMBOLISME
Abans de parlar de simbolisme hem de saber què és un la simbologia. Doncs la simbologia és és una expressió indirecta del nostre subconscient. El simmbolisme com a moviment artístic i literari apareix a les darreries del
segle XIX i nèix a França.
A
França va sorgir aquest moviment per reacció en contra als corrents
ja existents, el naturalisme i el realisme. Uns moviments que
intentaven capturar
l'essència de la realitat però van acabar provocant una reacció a
favor de la imaginació, els somnis i els símbols. Dins del món de
la literatura aquest corrent té les seves arrels en l'obra Le
Fleurs du mal de
Charles Baudelaire. En canvi, l'estètica del corrent va ser
desenvolupada per Paul Verlaine i Stéphane Mallarme entre el 1860 i
1880. Així com abans amb el gènere policíac parlàvem de les
traduccions d'Edgar Allan Poe en aquest corrent també van ser
importants les seves obres ja que van tenir una considerable
influència i van ser una font de gran quantitat d'imatges.
L'EXISTENCIALISME
L'existencialisme
és un moviment filosòfic que posa en el centre de la seva reflexió
l'existència humana. Consideren l'ésser un drama immediat
de l'existència dins un mateix i amb els altres, l'anàlisi dels
sentiments que revelen la immersió limitada i individual de la
persona en el món, o la consideració de la persona com a
responsable del seu ésser, per damunt de creences deterministes (el
determinisme és un altre corrent, en el qual es plantegen que la
teva manera d'actuar està determinada genèticament pels teus
avantpassats i les conductes que ells tenien). El corrent
existencialista es planteja la consciència humana i es concentra en
la finitud del nostre món com és la mort o la llibertat. Aquest
corrent també té la seva vessant en la literatura de l'època i es
veu reflectit en autors com
F. Kafka amb El
castell (1926)
i l'espanyol Unamuno amb diverses obres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada